Zürich 2015

La meva travessia laboral suïssa m’està fent baixar cap al sud, però com que encara no he arribat a Locarno, aquest any ha tocat descobrir el festival de Zürich. Un festival tan eclèctic variat que tant pot fer-me veure en Schwarzenegger in person pel carrer mentre sona la música de Terminator com projectar-me un documental dramatitzat -o un drama documentalitzat- sobre un senyor que talla arbres mentre neva.

Truman

Truman

En Cesc Gay torna una mica més amarg que de costum. Les seves comèdies quotidianes amb personatges potents es converteixen en dos personatges potents que fien la poca comèdia que queda a en Truman, el gos.
Potent i equilibrada, satisfà les ànsies de sobreviure però és incapaç de fer-nos oblidar l’acidesa a que Gay ens tenia acostumats.

Bob and the trees

Bob and the trees

En Bob talla arbres, pren males decisions mentre neva i ho observem amb un ritme pausat i pertorbador com el de tantes altres històries del cine independent actual. Però si bé és ben cert que cadascú té una història per explicar, no crec que totes mereixin ser explicades.
Com diria cert crític de renom, la pel·lícula que el público este de los modernos puntuarà amb deus. Però jo, que Bob and the trees em sembli la cosa menys interessant que m’he creuat en bastant temps, ho dic amb raó.

Green room

Green room

Música punk, nazis, morts inesperades, escopetes, sang, Anton Yelchin i Patrick Stewart. Heu salivat prou? Doncs espereu a que us digui que tot i enumerar-ne alguns dels punts forts, aquest thriller gamberro i juganer que és Green room no aconseguirà decebre-us.

Bracia

Bracia

Dos germans polonesos tornen a casa després de passar vuitanta anys treballant a Sibèria. Els dos, de caràcters enfrontats, funcionen com una sola cosa i el documental és capaç de plasmar el seu funcionament mecànic a la perfecció. Afilada i tendra, Bracia (Germans) es queda a mig camí de moltes coses, i és això el que la fa més forta perquè és exactament el mateix que fan els dos germans.

Kill your friends

Kill your friends

Hi ha pel·lícules que no saben decidir-se. No saben si volen ser un homenatge a Velvet goldmine o a American psycho. Si volen parlar d’un món o d’un individu. Si tenen ganes de passejar o de fer salts a un concert del brit-pop dels anys noranta.
I entre tanta indecisió i tot i comptar amb una premissa prou interessant, Kill your friends es queda allà, als llimbs. Cosa que la fa encara més insuportable que el propi protagonista. Que ja és dir.

Listen to me Marlon

Listen to me Marlon

En Marlon Brando mola. No ho descobrirem pas ara. És més: sabem de sobres que tot el que l’envolta té una aura de grandesa estranya que ens atrau cosa bèstia. Listen to me Marlon és prou llesta per estirar d’aquest bon filó tot utilitzant gravacions personals de l’artista.
I sí, a estones aconsegueix apropar-nos a la seva personalitat i tot el que el va fer ser com era. La llàstima és que la resta d’estones es dedica a maquillar la falta de més coses per explicar amb una sobreproducció que acaba causant que el documental vulgui ser més protagonista que el propi Marlon. Error garrafal.

Hrútar

Hrútar

A Islàndia hi fan coses estranyes i hi vesteixen jerseis de llana amb sanefes molt vintage. Això ja ho sabíem però el que no sabíem és que de les coses estranyes com les competicions de bocs en saben fer pel·lícules magnífiques.
Hrútar (Ramats) comença tímidament i, pas rere pas, es va tornant més interessant i pertorbadora tot endinsant-nos en les vides de dos pastors germans que fa decennis que no es dirigeixen la paraula. Bocs, jerseis de llana i quelcom tèrbol i profund que no només pertorba les cabres sinó que a més és possible que acabi protagonitzant una de les pel·lícules més interessants de l’any.