Sitges 2016. Dia 4

Dia 1Dia 2Dia 3 – Dia 4 – Dia 5Dia 6Dia 7Dia 8Dia 9

DILLUNS 10 D’OCTUBRE DEL 2016

els dilluns a Sitges també són dilluns…

8:30 * // Salt and fire. 4. l’estem perdent.
No és cap novetat dir que Werner Herzog fins i tot a les obres de ficció està fent un documental. Les seves ànsies de donar a conèixer i de ser ell qui ho expliqui l’ha portat fins i tot a fer rodar documentals sobre la pel·lícula que roda. A la vegada.
I també és just dir que fins ara aquest sistema li ha funcionat pràcticament sempre de meravella.
A Sant and Fire, però, l’instint de Herzog ha fallat. Ens vol ensenyar un desastre preciós de l’Amèrica del Sud i els millors moments de la pel·lícula són quan aquest desastre ocupa tota la magnitud de la pantalla i sembla que no hi hagi sortida.
Però tota la resta, tota la història suplementària, hi és completament artificial, no aconsegueix mostrar la metàfora que intenta i no és capaç d’aportar res més que una estranya i inconnexa intranscendència.

10:15 P // A dragon arrives!. 7. a la recerca de l’estratègia.
Una bona història també s’ha de saber explicar. O potser les males històries s’han de saber dissimular, no ho tinc del tot clar.
El cas és que A dragon arrives! no es decideix a fer ni una cosa ni l’altra i no sé si això vol dir que no se sap explicar o que no sap dissimular. La seva història és (literalment) a mig construir i no sap trobar l’estratègia per arreglar-ho.
Mentrestant, això sí, ens mou per una confusió bonica i atractiva. Per una història plena de conxorxes amb un dissimulat punt fantàstic que li aporta tota la màgia que no li sap donar l’estratègia.

12:30 T // The greasy strangler. 2. insult a l’humor de pets.
Una cosa que em preocupa més i més conforme em vaig fent gran és el perill de perdre el temps. Sé que m’arrisco si decideixo passar una setmana mirant pel·lícules a Sitges però assumir-ho no vol dir que no em senti insultat quan passa.
The greasy strangler s’esgota als tres minuts. Dos acudits de pets, una repetició, una marranada i prou. Tota la resta, brossa impossible d’aprofitar.
I tot aquest temps completament i definitivament perdut mirant aquesta merda és del tot irrecuperable.

14:30 T // Interchange. 4. malediccions fotogràfiques.
Sembla que les cultures que desapareixen es mantenen en uns llimbs horribles si algú les ha fotografiat abans.
Si aquesta base antiquada i inversemblant la unim a un parell d’escenes de policies buscant pistes i a uns quants efectes especials horteres ja tindríem tot el meu avorriment i desinterès explicat a la màxima potència.

18:30 T // Mon ange. 5. casa.
Recordo aquells jocs als què jugàvem a l’hora del pati. Alguns tenien aquella regla estranya que feia que ens poguéssim assegurar sobreviure tranquils durant una estona si ens quedàvem a “casa”.
Mon angue vindria a ser això. La idea, a priori interessant, d’un nen que neix sent invisible, es converteix en un seguit de tòpics blancs perquè ningú decideix mullar-se i córrer per intentar esquivar els polis sent uns cacos.
Transparència total amb un conte bonic per tietes queques que no arriba a més perquè decideix quedar-se a la zona de la intranscendència.

20:30 T // Desierto. 6. supervivència mexicana.
Veure Desierto satisfà moltes de les nostres necessitats primàries de Sitges: odi, supervivència i diversió.
Depredadors i preses per la frontera entre Estats Units i Mèxic que ens faran esperar sang, venjança i justícia divina.
Llàstima que demà ja no ens en tornarem a enrecordar.