Sitges 2016. Dia 3

Dia 1Dia 2 – Dia 3 – Dia 4Dia 5Dia 6Dia 7Dia 8Dia 9

DIUMENGE 9 D’OCTUBRE DEL 2016

famílies de triangles

8:15 R // Rupture. 2. cúter.
Ens segresten a una mare i la transporten a unes instal·lacions on ni ella ni nosaltres sabem quins són els objectius de les proves que li fan. Fins aquí, podria semblar que Rupture té alguna mena de futur enigmàtic però tot es torça quan, entre intents d’escapada, tot l’argument comença a girar al voltant d’un cúter.
Rupture és tan bàsica i la seva estructura està tan mal pensada, que el que hauria de ser tensió per l’escapada es converteix en una sèrie còmica i òbvia sobre els estris que haurà d’utilitzar. Que en el fons no tenen cap importància i ja us dic ara que no serviran per a res, però és que a la pel·lícula tot és tan feble que quan el cúter desapareix, també desapareix l’últim interès que ens hi quedava i arribats fins aquí ens preguntem si queden gaires ganes de continuar mirant.

8:15 * // The wailing. 7. entre possessions i realitat.
En Na Hong-jin (The yellow sea) s’endinsa ara en un petit conte de possessions. The Wailing, que de Sitges se n’endú el premi a la millor fotografia i el premi Focus Àsia, és convincent a tants nivells que és capaç de fer-nos creure que és del tot cert tot el que passa a aquell poblet perdut de Corea on certs personatges sospitosos semblen controlar persones a l’atzar.
Ens endinsem en el funcionament del poble i la ment dels protagonistes a poc a poc (ei, coreans, potser massa a poc a poc i de manera massa repetitiva) fins que tot és clar, i és llavors quan som conscients de la màgia que la pel·lícula ha aconseguit fer: ens n’adonem en aquell precís instant, quan la pel·lícula decideix fer-ho, que tot és encara més terrorífic del que esperàvem.

10:15 T // The eyes of my mother. 7. família.
L’aïllament social acostuma a comportar certs problemes quan vivim envoltats de gent així que se’ns pot fer difícil d’imaginar com ha de ser l’aïllament de la Francisca, que viu en una granja amb sons pares fins que un mal dia un estranger apareix i la deixa literalment sola.
Per a ella, la família continua existint i la seva lluita se centra en mantenir-la a qualsevol preu. The eyes of my mother és íntima i terrorífica, austera i preciosista. Però per sobre de tot, sembla que no faci res i ho fa absolutament tot.

12:15 T // The transfiguration. 6. vampirets.
Tot i que ja comença a decaure i no ha destrossat tant el gènere com la dels zombies, la moda dels vampirs ha fet molt de mal. Ens ha donat un parell de bones pel·lícules de gènere amb un gir interessant però tota la resta ha estat brossa.
The transfiguration es quedaria en un punt mig. És molt respectuosa i es preocupa de deixar claríssim quines són les seves (bones) referències dins del gènere però com el seu protagonista, està confosa i sap què vol ser (un vampir molt realista) però no com aconseguir-ho.
Tot i això, tot i haver fracassat en alguns dels objectius i per tant haver-nos deixat a mitges en una historieta de vampirets que no són altra cosa que adolescents fent-se grans, en aquest cas sí que valoro el mèrit d’haver-ho provat i d’en Michael O’Shea n’esperaré amb ganes la seva nova proposta.

22:45 A // Melanie, the girl with all the gifts. 4. no hi ha esperança.
De Melanie n’esperava massa i potser hauria d’aprendre i aplicar-me també la premissa de que ja no es pot esperar res de les pel·lícules de zombies.
Una (altra) infecció zombie però ara amb orígen i infecció diferent, possibilitant un joc de recerca de cures que es focalitzen en Melanie (Sennia Nanua, que s’endú el premi a millor actriu), la nena immune que havia de ser la nostra nova heroïna.
Però Melanie, the girl with all the gifts cau massa aviat al sac de la intranscendència tot abraçant solucions clàssiques i esborrant ràpidament tot el que era innovador del seu argument. D’aventures anti-zombies ja n’hem vist masses i si Melanie es volgués comparar amb les poques que són bones, tampoc en sortiria gaire ben parada.

01:15 T // The void. 7. triangles terrorífics.
Potser és veritat que Manborg no és gran cosa però si ha tingut el valor incalculable de fer-me esperar amb ganes el retorn dels seus directors i guionistes, és que potser té alguna importància ser una de les millors bajanades dels últims temps.
The void, com Manborg, beu directament dels autors de la ciència-ficció, acció i terror dels últims temps i molt directament de mestres com Carpenter. I si bé podríem criticar justament aquesta excessiva referència a altres obres majúscules i una irregularitat argumental que possiblement és causada per la utilització de tanta referència, si ho féssim deixaríem de banda que a The void hi ha molt més que homenatge.
A The void hi ha una amalgama d’idees fantàsticament boges i un sentit del joc, la tensió i l’estètica que no es pot passar per alt. Però per sobre de tot es noten les ganes de fer una pel·lícula per a que el públic la pugui gaudir igual d’intensament que qui la va gaudir quan la va filmar.