Sitges 2015. Dia 7

DIJOUS 15 D’OCTUBRE DEL 2015

Metall australià i comiats japonesos

07:30 // M’aixeco o no m’aixeco?

09:00 // Schneider vs. Bax. 7.5. Aiguamolls.
Alex van Warmerdam (Borgman) torna per tornar-nos a fer girar al voltant d’una casa. Aquesta vegada, els seus habitants seran assassins a sou amb un curiós encàrrec i tot allò que els acaba envoltant. Preciosista, pantanosa i irònica, és per nosaltres la guanyadora moral del premi al millor guió del festival 2015.

11:00 // Cafè i hotel. Hotel!!!!!!!1!!111!!!!

12:30 // Cop car. 7. Vidres antibales.
Quan dos nens s’escapen de casa, l’última cosa que s’esperen és trobar-se, enmig del no-res, un cotxe de policia obert i amb les claus posades. El que comença sent un joc acaba convertint-se en un thriller sorprenent amb nens, pistoles i un Kevin Bacon desbocat saltant-se tots els protocols policials possibles. Acció, tensió i diversió sota sirenes de policia.

14:30 // El sushi ens farà fer bones migdiades.

17:15 // The legend of Barney Tompson. 3. Acudits de pets.
Ai, Robert Carlyle, que l’has cagat. Has agafat un personatge més o menys interessant, t’has dirigit a tu mateix i t’ha sortit un pet de pel·lícula. Humor bàsic, públic massa ampli, guió nefast i resultat per no creure en tu altra vegada. Però tranquil, que et recuperaràs i prendràs la decisió sensata: dedicar-te només a actuar.

19:15 // The devil’s candy. 8. Metal.
Feia ni més ni menys que sis anys, des de l’aparició d’aquella enorme The loved ones, que esperàvem amb candeletes el retorn d’en Sean Byrne. I quin retorn, senyores i senyors. Possessions demoníaques, cases pertorbadores, senyors amb problemes de comunicació i pintors marcant abdominals. Tot, regat amb grans dosis de diversió desacomplexada, una factura impecable i tones de música metal. Visca en Sean Byrne!

21:00 // Cervesa i crispetes.

22:15 // Journey to the shore. 1. Mai més.
En Kiyoshi Kurosawa té un problema gros i aquest problema es diu passat. Bàsicament perquè obres enormes com Tokyo sonata ens espitgen una vegada i una altra a veure-li les novetats, tot i haver-nos desesperat ja unes quantes vegades. Però això s’ha acabat. Amb Journey to the shore -una història d’amor paranormal, superficial, buida, misògina, repetitiva, extremadament allargada i sense cap ni peus- hem arribat al final. Mai més, Kiyoshi, mai més.

01:00 // En Kiyoshi m’ha acabat de destrossar. Bona nit.