Sitges 2014. Dia 7

DIJOUS 9 D’OCTUBRE DEL 2014

09:45 // Odio el despertador.

11:30 // A / Aquest any no he vist la suposada pel·lícula fluixa d’en Miike i no puc perdre’m la que sembla que ha de tenir un nivell una mica més acceptable.
Over your dead body 6/10 juga a un doble joc molt interessant. Mentre un grup d’actors assaja una obra de teatre clàssica de samurais, la seva vida va tornant-se cada vegada més com la ficció que representen. Amb això, el missatge que Miike ens envia és doble: primer, que mai anem a veure una obra de teatre japonès clàssic perquè serà insuportablement avorrida; i segon, que si busqueu un fill heu de tenir els instruments adients ben esterilitzats.
Over your dead body és, de bones a primeres, difícil d’empassar. En Miike, amb el pas dels anys, s’està tornant més i més pelma. Però el molt cabró continua sabent perfectament com compensar la paciència que li dediquem.

El ardor

13:30 // A / Entro molt poc convençut a veure El ardor 6.5/10. Que si m’hauria d’haver quedat fora dinant, que si porto poca cervesa al cos per suportar argentins, etc. Però comença la pel·lícula i bé, tot i que no sap gaire com anar al gra, tot sembla enfilar un camí més que correcte. Sorpresa. En Garcia Bernal sense samarreta, mala gent matant indiscriminadament i la selva amb tigres grossos afamats.
Conforme avança pacientment la trama, tot va recordant-me, salvant les distàncies, aquella gran Deliverance. Com aquella, la lluita és entre la modernitat i l’antiguitat, la natura i allò que s’hi introdueix sense permís.
Així que no feu cras de les descripcions que la titllen de western de Leone. Això és només una curiositat sense transcendència (però suposo que el nom ven). També podeu fer l’esforç d’intentar pensar que no surten argentins a la pel·lícula. El ardor no passarà a la història però a l’acabar tindrem aquell petit somriure de satisfacció i venjança ben marcat a la cara.

15:15 // Cervesa.

15:55 // Cervesa!

Alleluia

16:45 // A / Tinc sensacions contradictòries tot just abans d’entrar a Alleluia 4/10. Sembla ser que conté quelcom d’interessant perquè ja ha rebut diversos reconeixements abans d’arribar a Sitges, inclòs el Méliès d’or. Però si ens parem a mirar la sinopsi i les referències, no sembla que res hagi de ser gaire prometedor.
I les dues premisses són correctes: Alleluia, certament, té punts atrevits i interessants: la relació entre la parella protagonista i una ambientació buida i seca. I a la vegada, és impossible creure’ns la relació de la parella protagonista i arribats els moments necessaris, la sang i l’ambient no estan en absolut ni ben filmats ni a l’alçada. I aquí, quan es nota que Alleluia no té clares les intencions, és on s’acaba la jugada.

18:20 // Marxo corrents cap a l’estació. Dia justet i sense masses alegries però almenys m’estalvio Autómata. Bé!