Sitges 2014. Dia 6

DIMECRES 8 D’OCTUBRE DEL 2014

08:45 // Això comença a descontrolar-se. Tinc son, una mica de ressaca i ja ha arribat aquell moment en el qual miro quants minuts dura cada pel·lícula per alegrar-me amb les de 90 i cagar-me en les de 120.

10:30 // R / Entro a la sala amb el convenciment de que això no funcionarà bé. Mirall assassí, nens espantats i altres mandangues semblants. Però Oculus 7/10 em sorprèn: és capaç d’aportar quelcom més amb una doble línia temporal i pot fardar de crear un ambient tens i intens sense recórrer en cap moment a trucs barats. No menystingueu als assassins inanimats, canalla.

Oculus

12:00 // És beer time!

13:00 // A / A The double 6/10, el nostre adorat Ayoade és capaç d’omplir tot un món de llums de colors i màquines retrofuturistes per endinsar-nos en una història de lluites personals i socials, i sobreviure a tota aquesta foscor administrativa i competitiva.
El problema, però, és que més enllà d’això tot és buit. The double és previsible i més enllà d’un parell de moments memorables de lluita amb l’entorn, la sensació que ens queda és la de desaprofitament i d’intranscendència. Llàstima Ayoade, llàstima.

15:20 // A / Per A hard day 7.5/10 l’estratègia és assentar-me al costat del passadís per poder fugir si fes falta. Masses thrillers sud-coreans han aconseguit espatllar-me el dia i això no tornarà a passar.
Però avui el món s’està escarrassant en portar-me la contrària i l’inici de la pel·lícula és d’allò més bo. Sense anar més lluny, l’escena central del tanatori podríem dir que és del millor que he pogut veure fins ara a aquest Sitges. Divertida, inusual, tensa i quadrant a la perfecció.
Després, A hard day fa tot allò que fan tots els thrillers de per allà dalt: repetir i allargar. Així que decideixo dormir l’hora del mig. El resultat és que no em perdo res, que descanso una estona i que ajuntant un magnífic inici i un bon final, tot plegat es converteix en memorable. That’s a bingo.

A hard day

17:20 // És hora de dinar i menjar les guarrades insofribles del bar horrible de l’Auditori. Ho mullaré amb cervesa per oblidar.

19:15 // A / En Maury i en Bustillo ens avisen, tot just abans de projectar Aux yeux des vivants 7.5/10, que aquesta pel·lícula és molt diferent a A l’Intérieur o Livide. Jo no me’ls crec gaire i al final els dos tenim raó.
La gran diferència rau en que les seves dues primeres pel·lícules s’ajuden d’un espai tancat per aconseguir un ambient malaltís i obsessiu, i aquí els espais oberts fan que el resultat final sigui un pèl més dispers. Els dos directors intenten diferenciar-se intel·ligentment dels seus treballs anteriors per intentar pal·liar aquest petit aspecte a millorar, però no són conscients que tot i això i tenir un guió de pacotilla, el resultat final és més que satisfactori. Potser fins i tot més que a Livide, per exemple. Perquè per sobre de tots aquests problemes, continuen sabent el que ens agrada. Que la millor part de la pel·lícula sigui, precisament,  dins d’una casa, no ens ha de d’amagar que aquests jocs de nens, aquests petits monstres i tot aquest periple per móns abandonats és un pas endavant necessari i fins i tot així nosaltres aconseguim la sang crua que ens agrada.

Aux yeux des vivants

21:15 // A / Si algú us farda d’haver entès Adieu au langage 9/10 hi ha dues opcions. La primera, que sigui el propi Godard. La segona, que sigui un farsant mentider. Adieu au langage no està feta per explicar ni per entendre. En sí mateixa és només la reproducció total de la seva pròpia base: la contradicció. El zero i l’infinit. El 2D i el 3D. La realitat i la metàfora. Un mateix i tots els altres. Un gos i un gos.
Portar el (no?) discurs a l’extrem com a exercici d’entesa. De comprovació. I de certa pedanteria i vacil·lada. El discurs és elevat però entretallat. El so pot no ser stereo sinó per dos canals. Els colors saturadíssims com tota la irrealitat que envolta el mateix acte de filmar. O de projectar. O de mirar. O de tenir esperança. De parar a cagar, suposo.

22:40 // Corro cap a l’estació sense saber que Godard m’ha fet perdre l’últim tren convencional cap a Barcelona. Decideixo agafar la meva son, una cervesa i passar les dues hores i mitja fins al següent tren anant a la sessió del Retiro.

22:30 // R / Hyena 7/10 conté policies corruptes a Londres, drogues i màfies albaneses. Tots estimem les màfies albaneses, amb aquests homenots lletjos, bruts i macabres.
I l’encert de Hyena, tot i agafar tots aquests ingredients coneguts i utilitzats mil vegades, és el d’agafar-se al caire personal. Des de la covardia i no des de la valentia. I aquí, ensenyant la part més fosca i lletja de les persones, aconsegueix sense grans escarafalls ser molt sincera i propera. Tot i estar tan i tan lluny.

Hyena

01:30 // Aquest tren sí que no el perdo que sinó em tocarà fer marató de dimecres i per aquí sí que no hi passo.