Sitges 2014. Dia 3

DIUMENGE 5 D’OCTUBRE DEL 2014

8:00 // Merda, he tornat a dormir menys de cinc hores.

10:15 // A / I Origins 3/10 em sorprèn amb una primera mitja hora memorable plena de petites connexions i grans detalls però després és incapaç de mantenir el nivell i es desinfla per tots cantons. El guió fa figa tot intentant-nos portar per camins massa tèrbols i eteris, tot prenent-ne part i no deixant-nos ser imparcials. Creences a dojo, personatges insofribles, viatges prototípics i molt, molt desafortunada en tots els riscos i decisions presos.
Parlar sobre la contradicció entre Déu (o quelcom superior a nosaltres) i ciència necessita imparcialitat i molta, molta mà esquerra. Mike Cahill em va agradar a Another Earth perquè allà, tot i també fer aflorar tots aquests temes, no ens fa esclatar el missatge a la cara i l’espectador pot prendre la decisió de què vol creure o pensar. L’opinió sobre I origins estarà polaritzada entre els que es deixen convèncer per pseudo-ciències i els cabrejats que acabem destrossats pels nervis quan no ens deixen altra opció que creure. Com amb la religió mateixa.

I Origins

12:15 // A / No sé quantes maneres hi deu haver d’afrontar les visites inesperades però sens dubte The guest 8/10 és una de les millors. Igual que la meva adorada Visitor Q, la família d’acollida té greus problemes no resolts. A The guest potser aquests problemes no són tan macabres com a la cinta d’en Miike ni acabem amb paraigües sota la pluja de llet humana, però si això no passa és perquè al convidat no li dóna la gana fer-ho: les seves solucions són un pèl més radicals.
The guest se soluciona amb violència crua, atractiva i directa (però no gratuïta) mentre la tensió (i aquest bon Dan Stevens de convidat) creix entre els membres de la família i entre ells i el món. Diversió a dojo, sense complexes i controlant-ho tot a la perfecció.

14:15 // A / Us diré tres coses sobre The midnight after 2/10. La primera, que aquest engendre va de hongkongesos que, després de pujar a un autobús, descobreixen que la resta del món ha desaparegut. La segona, que deu tenir un missatge social i polític només apte per a hongkongesos. La tercera, que abandono després d’aguantar mitja pel·lícula de tonteries, repeticions, diàlegs inútils i, sobretot, de no anar enlloc. Fugiu. Fugiu ràpid.

16:15 // P / Electric Boogaloo: the wild, untold story of Cannon Films 7.5/10 no sobresurt per la seva vàlua com a documental: és més que correcte i sap fer anar la història a la perfecció per allà on vol sense intentar enganyar-nos de cap manera. Però precisament, aquesta neutralitat tècnica i discursiva té el mèrit de donar encara més importància a la bogeria que ens explica.
Adorem Cannon. Bé, també l’odiem pel mal que ha fet als nostres fetges, ja ens entenem. Segurament per això he cregut idoni entrar al Prado amb una cervesa a la mà. Però cal que siguem conscients de tot el que ha fet (possiblement, en part, sense voler) pel cinema que ens agrada.
Electric Boogaloo en repassa la història des dels inicis fins a la caiguda, passant per tots els deliris cinèfils i empresarials amb cara de Charles Bronson, Chuck Norris, Dolph Lundgren, Bo Derek, Christopher Reeve, Silvester Stallone o Jean-Claude Van Damme, entre tants d’altres. Imprescindible.

Electric Boogaloo: The wild, untold story of Cannon Films

18:15 // P / Surto del Prado per tornar-me a posar a la cua i em trobo amb la més quilomètrica que li recordo. L’ocasió és Magical girl 8.5/10.
Acaba de guanyar millor pel·lícula i millor director al Festival de Donostia però jo me la miro amb reticència perquè Diamond Flash em va semblar un desastre monumental i em vaig acostumar a que la crítica m’enganyés amb Carlos Vermut perquè no li paraven de caure elogis.
Però ja sóc al primer pis del Prado amb caps i baranes tapant-me el 25% de la pantalla. No passa res, avui estic predisposat a que em convencin fins i tot amb tots aquests inconvenients i d’altres que vindran, com els ploms de la sala saltant a mitja pel·lícula. Per variar.
Magical Girl és un cúmul de circumstàncies. Una visió compacta d’un món que cau a trossos a cada pas que fa. En Vermut sap agafar els detalls més quotidians i particulars per muntar aquell puzle que sembla que s’hagi de quedar incomplet, però el tio va i al final sap trobar l’última peça. Com demostrant com m’he arribat a equivocar per culpa de tots aquests crítics que van elevar a mite una obra que no estava ben acabada. Que no tenia la peça final.
Vermut, ja m’has guanyat. Ara vull ser el teu amic i anar a fer unes birres. Joder, no sé què collons m’està passant.

Magical Girl

20:35 // No em queden forces: el primer cap de setmana del Sitges 2014 ha estat esgotador. Agafo un parell de boles d’arròs i cap a Barcelona.