Only God Forgives

Després d’un èxit tan sonat com Drive, que va aconseguir que el món es fixés en un Nicolas Winding Refn cru, introspectiu i salvatge, la lectura d’Only God forgives no es pot quedar només en com en Ryan Gosling s’enfronta a les seves pors i instints a Bangkok. També interessa saber que en Nicolas segueix el seu camí imparable paral·lel al camí més comercial que hagués pogut agafar després de deixar-nos a tots amb la boca oberta amb Drive.

El seu és sempre un caminar amb unes passes endavant i enrere a la vegada, retrobant-se amb les seves pròpies pors i obsessions contemplatives com Valhalla Rising i tornant després al costat més salvatge dels seus enormes Pushers. I és precisament per això que Only God forgives continua funcionant dins del món d’un director amb les idees clares però obsessions oposades. Perquè una pel·lícula de màfies tailandeses passades pel filtre de la venjança i l’Èdip més introspectiu és també part d’un Winding Refn desbocat parlant de les coses més petites.

Com a punt d’unió dels dos cantons d’un director obsessiu, una enorme Kristin Scott Thomas. El seu paper és tot allò que desencadena i tot allò que orbita al seu voltant. La matriarca absoluta exercint el control sobre la força centrífuga i la gravetat que aguanta un fill assassí i un fill perdut en un laberint d’emocions incontrolables -tot i fer-ho amb aquesta cara ryangoslinesca que continua funcionant-. I així, contrarestant aquest efecte de força absoluta, la llei. Un Vithaya Pansringarm que encarna el camí recte i que de fet és tan bipolar com el propi director.

Only God forgives és un conte visualment extrem. Minuciós en tots els aspectes possibles -sonor, visual, ambiental, personal- i extremadament icònic. Les màfies i la policia mai s’han vist amb una cara més seductora ni cantat cançons tan pertorbadores mentre se sent el so minuciós del ferro sortint de la seva funda humana per acabar tallant tot allò que sobra.