Mein liebster Feind – Klaus Kinski

Que en Klaus Kinski estava completament grillat és una cosa que qualsevol fill d’alemanys
com jo sap i que qualsevol altre humà intueix al primer segon de veure’l en una pantalla,
amb aquells ulls que fa.

Que en Werner Herzog tampoc està del tot sencer, no és tan fàcil de veure, però a mi em va quedar força clar després d’haver vist Fitzcarraldo i el respectiu documental, Burden of Dreams.

Mein liebster feind comença explicant-nos com en Kinsky, actor jove mig mort de gana, va anar a viure a la pensió on vivia un Herzog de 13 anys, futur director, i com el primer es va passar 48 hores seguides cridant i trencant tot el què tenia a mà. Per què uns anys més tard a en Herzog se li va acudir de contractar a aquell sonat i endur-se’l a rodar Aguirre a la selva Amazònica, literalment on Cristo va perdre l’espardenya, supera qualsevol raó lògica, i només s’entén si sabem que el director també tenia les seves rareses. En tot cas, aquest va ser el principi d’una llarga, fructuosa i tortuosa relació entre dos genis de la qual en van sortir cinc pel·lícules.

I, fet i fet, em sembla que el documental no va sobre la vida de l’actor sinó sobre aquesta relació entre dos amics, entre patró i treballador, i en Herzog alhora ens dóna prou informació (i metratge) per entendre per què en alguna ocasió va haver d’obligar a actuar a en Klaus apuntant-lo amb una escopeta o per què lamenta haver rebutjat l’oferta dels indígenes de matar a aquell maníac, però també ens mostra testimonis de la cara més amable d’en Kinsky i també de l’enorme genialitat de les seves actuacions.

En tot cas tinc ben clara una cosa, ja siguin sobre amics actors bojos, amants dels ossos, leprosos amb poques ganes de parlar o sord-cegues que no callen ni a sota l’aigua, els documentals d’en Herzog sempre són garantia de genialitat i també d’una bona estona de diversió.