Die Wand (The Wall)

Que una pel·lícula com Die Wand no m’agradi és una cosa que em fa sentir involuntàriament culpable. Se’ns hi explica la història d’una dona que, a causa d’una d’aquelles coses que de tant en tant passen a les novel·les existencialistes, es troba aïllada a la muntanya per un camp de força invisible que li impedeix de sortir-ne mentre fora de la bombolla el temps sembla haver-se aturat. Amb una narració pausada i continguda, que es recolza principalment en la força d’una actriu que forçosament ha de portar el pes d’una pel·lícula on n’ocupa pràcticament la totalitat del metratge, on els personatges humans es poden comptar amb els dits d’una mà i els minuts on participen en els de dues, l’espectacularitat rau simplement en la força dels paisatges, tant els dels boscos austríacs com els interiors d’una dona que ha de fer aflorar la seva pròpia força per sobreviure. Amb una protagonista majúscula, uns paisatges espectaculars i un relat minimalista i vital, què podria sortir malament?

L’experiència ens diu que potencialment són infinites, les coses que podrien anar malament, però en calen moltes menys per destrossar-nos l’experiència. El primer, una narració en off omnipresent i que acaba resultant inevitablement molesta. Mentre la protagonista va d’un lloc a l’altre sense obrir la boca, tal i com esperaríem d’un personatge aïllat, ens ho va explicant tot fil per randa. Que si ara sego (mentre veiem com sega), que si ara munyo la vaca (mentre veiem com muny la vaca), que si ara escric la meva història (mentre veiem com escriu la seva història), convertint la pel·lícula en un àudio-llibre esgotador. Menys molest però molt més emprenyador és el missatge que ho sobrevola tot, impregnant la pel·lícula d’una aura hippy o new age on la humanitat supura tots els mals i té com a única funció matar i destruir irracionalment el que la natura ens regala si hi sabem viure en harmonia.

La superioritat moral autoreferencial és una de les coses que més m’irriten, i quan més me la llancen a la cara més m’emprenyo. Només per això, quan acabo de veure una pel·lícula com Die Wand i no entro de cap de les maneres a la seva proposta, el que de manera normal em faria sentir incòmode i culpable m’acaba resultant fins i tot gratificant. Aneu a la merda, hippies.