Die Mörder sind unter uns (Els assassins són entre nosaltres)

La Trümmerfilm, pel·lícules post-Segona Guerra Mundial ambientades a Berlín utilitzant-ne les mateixes runes per parlar de les conseqüències d’una guerra inútil, és pertorbadora. Precisament per aquest interès (entre didàctic i autodestructiu) de filmar la pròpia realitat i fer-la part d’una història amb més o menys moralitat i crítica al seu darrere.

Però si bé Germania Anno Zero és un exemple fantàstic de metratge dur i neutre en el qual l’espectador decideix què veure en tota aquesta destrucció, Die Mörder sind unter uns no dóna aquesta llibertat.

Parteix d’un desenvolupament senzill i clar, la tornada dels seus antics habitants a una ciutat derruïda, i com hi comencen a viure. Deixar enrere la destrucció i reposar els vidres a les finestres. Fins que qui torna també és qui va destruir i, sense entrar a discutir del tot qui va destruir més de tots els que tornen, el missatge final és massa clar com per no pensar en un (més que entenedor, i possiblement necessitat) missatge polític.

S’ha de valorar una pel·lícula des d’aquest punt de vista? Pel que fa a document històric és obvi que no. Manté una bona factura i és un document impagable sobre aquell precís moment. Impagable. Però des del pur punt de vista artístic, la propaganda directa sempre fa fer unes passes enrere i avisar que tot plegat s’ha de veure des d’una mica més lluny, incapaços de jutjar unes conclusions socials que no sabem ni podem contrastar.