Das Weisse Band

Pot agradar o no, però el que és del tot innegable és que en Haneke és un dels directors vius més interessants. A mi personalment m’encanta, i tot i que he gaudit de pràcticament totes les seves pel·lícules com un animal, mai abans havia tingut l’oportunitat de veure’n cap en una sala de cinema.
Ara semblava que l’ocasió era immillorable. Per primera vegada sembla que les crítiques són unànimes en favor seu, pràcticament tothom coincideix en què es tracta d’una pel·lícula excel·lent. Palma d’Or a Cannes, millor pel·lícula europea de l’any, Globus d’Or…
Una vegada vista puc coincidir amb les crítiques, es tracta d’un tros de pel·lícula impressionant, impecable, i tots els premis que rep són del tot merescuts… Però.
Però el que més m’agrada d’en Haneke és la capacitat que té de trasbalsar amb cada una de les seves pel·lícules. Der Siebente Kontinent, Funny Games, Benny’s Video… són totes elles autèntics cops de peu al mig de la boca. Das Weisse Band no va tenir aquest efecte. Segurament és cosa de l’ambientació. Sentir-se identificat en una història ambientada a l’alemanya de principis de segle és realment difícil per un empordanès fill dels vuitanta, i sense identificació no hi ha cop de peu. I sense cop de peu no hi ha Haneke, per mi. Tot i que per sort, sense Haneke en Haneke també és capaç de fer obres mestres, i això molts pocs directors són capaços de fer-ho.