Das ende ist mein anfang (El final és el meu principi)

Abordarem aquesta pel·lícula de dues maneres. La primera us l’explicarà el meu petit jo amagat i receptiu a tot tipus d’impulsos sensorials cap als lacrimals. Una història preciosa, preciosa. Ser prou lúcid com per encarar la mort amb l’enteresa per saber que ho has deixat tot solucionat, que has aprofitat al màxim la vida i que deixes als éssers estimats amb un adéu afectuós i sincer. Quin fart de plorar, quanta alegria i quanta vida en la mateixa mort!

I ara us l’explicarà el meu jo de veritat.

És fins a cert punt agradable trobar-te amb històries humanes icòniques que fan repensar-te per un moment certs aspectes tràgics. Agradable, natural i sa. Però això no vol dir que qualsevol excusa sigui bona per fer-ne cinema. Una història sobre la vida a la mort va al que va. A agradar a través del drama familiar, a tocar el crostó de la vivència personal i records familiars passats o futurs que es prefereixen no abordar en la vida quotidiana i que quan s’aborden amb un mínim d’enteresa semblen fer preguntes molt més grans que les que fan en realitat.

Amb una bona factura tècnica (la fotografia, espectacular, em fa pensar que els alemanys volen retratar muntanyes sempre que poden) i un fantàstic Bruno Ganz, Das ende ist mein anfang es queda al llistó del telefilm de tarda de dissabte pel sol fet de no saber sortir d’una dinàmica tramposa per enganxar a l’espectador. Certa, sincera i necessària. Però insuficient i enganyosa.