Chinos y Minifaldas (Der Sarg Bleibt Heute Zu)

Hola, dolça, dolça perplexitat!
Hola, millor inici de la història del cinema!
Hola, litres de vi que m’acabo de beure per poder suportar aquesta allau de merda hispanogermànica!
Hola a tothom!

Us dono a tots la benvinguda entre llàgrimes d’emoció. No es veu cada dia una pel·lícula de títol tan meravellós i menys encara un inici tan demolidor. Les paraules clau són taüt, metralladora i helicòpter. Barregeu-ho bé sense agitar-ho massa i acabareu obtenint una mala còpia pobra, molt pobra d’un James Bond que es trobava llavors encara a les baceroles cinematogràfiques, lluitant per trobar el seu propi espai mentre decideix si ser més racista que sexista o viceversa.

Chinos y Minifaldas és un deliri naïf fill d’un temps on no calia saber què és l’RNA, només calia intuir que era una cosa científica i a partir d’aquí improvisar, acabant plantejant que és una substància que banya la zona del cervell on hi ha la memòria, de manera que si uns xinus li inoculen RNA de xinu malvat al secretari de defensa americà aquest passarà a pensar com un xinu malvat. Ahà.

Collons, com estimo la ciència espanyola dels anys seixanta!
Però encara estimo més la garnatxa!